El flabiol és la flauta popular de Catalunya. Forma part del grup de flautes bisellades (el so es produeix en entrar l’aire pel bisell o trencavents) i actualment està afinat en fa major. Té cinc forats en la part anterior i tres en la posterior i es pot tocar a dues mans o amb una sola mà, l’esquerra tradicionalment, fet que permet en aquest darrer cas tenir la mà dreta lliure per percudir el tamborí, el company inseparable del flabiol a una mà. La nota més greu a dues mans és el fa3 mentre que a una mà és el la3. A la part alta, la nota més aguda estàndard és el re5, tot i que hi ha flabiols que arriben més enllà. El tamborí, per la seva banda, consta d’un cos cilíndric de fusta, dues membranes i bordonera. Tot i això, la tipologia de tamborí varia segons l’època, la zona i el flabiolaire, més encara amb l’arribada d’instruments de percussió moderns al llarg del s. XX.
L’origen del flabiol i el tamborí es perd en el temps. Trobem les primeres referències documentals de l’instrument al s. XIII i ja en aquells moments inicials es parla de flabiol (el primer esment d’aquest terme és del s. XIV). El nom presenta variants en la documentació i així podem trobar-lo citat com a flabiol, fluviol, fabiol, fruviol, fabriol… També el tamborí apareix esmentat d’altres maneres: en aquest cas, la variant més habitual és tamborino. Arreu d’Europa, a partir de la iconografia medieval, es pot discernir l’existència de dues tipologies diferents de flauta tocades a una mà amb acompanyament de percussió: la flauta que s’agafa per la seva part intermèdia i la flauta que s’agafa per la part baixa (segons on tingui els forats, doncs). El flabiol seria, en aquest sentit, la pervivència a Catalunya del primer model, primer dins l’àmbit de la música culta i popular alhora i posteriorment, a finals del s. XVIII i inicis del s. XIX, en el de la música popular de manera exclusiva, fins a l’adveniment de la moderna cobla de sardana. La supervivència actual a Catalunya d’aquest tipus de flauta medieval esdevé un cas probablement únic a Europa.
A partir dels flabiols antics conservats s’observa un procés d’evolució, des d’una fase inicial amb instruments d’una sola peça, bec pla, secció interior cilíndrica i diàmetre igual dels forats melòdics, passant per models amb dos cossos i diàmetres més ajustats per a cada forat fins acabar amb els flabiols de claus, vinculats ja a la cobla moderna de sardanes. El tamborí també evoluciona en el moment en què s’instaura la cobla de sardanes per acabar reduint les seves dimensions fins a la mínima presència, però històricament havia estat de dimensions grans (fins al punt que a moltes zones és més conegut amb el nom de bombo). Eren fets de fusta, pell i cordes i la tensió de les membranes es feia a base de punts de tensió i perforació directa de la pell.
La presència històrica del flabiol i tamborí és general, tant des del punt de vista territorial com funcional. A l’inici, en l’època medieval, quan predominen els instruments de vent, trobem la parella en l’àmbit de la música culta, als palaus i a les formacions instrumentals municipals (cobles de ministrils). Amb el pas del temps, tot i que aquestes cobles de ministrils evolucionen i s’hi introdueixen altres instruments més del gust de cada moment, el flabiol i el tamborí no desapareixen d’aquest àmbit i, fins i tot, conserven un lloc privilegiat. Al s. XVII, per exemple, a la cobla de músics municipal de Barcelona el sonador de flabiol i tamborí és tradicionalment el director de la formació. Paral·lelament, el flabiol i tamborí és emprat en l’àmbit popular, sol o acompanyat, moltes vegades amb la seva parella inseparable (així ho demostra la iconografia i la profusa documentació conservada): el sac de gemecs. Aquests tres instruments, amb l’afegit puntual i per zones de la tarota, són els instruments principals emprats popularment per acompanyar amb música qualsevol activitat festiva d’arreu del país (convivint amb la gralla en la seva zona geogràfica concreta) i la seva producció arriba a connectar l’època medieval inicial amb la cobla de sardanes en un continu ininterromput fins als nostres dies.
El flabiol es transforma en aquell moment per fer-lo més versàtil i el tamborí es redueix en dimensions, però el flabiol tradicional no deixa de sonar fora de l’àmbit de la cobla de sardanes. Mentre el sac de gemecs agonitza i cada cop hi ha menys sonadors que puguin acompanyar els flabiolaires (moltes vegades el mateix sonador és flabiolaire i sacaire i abandona el sac de gemecs per dedicar-se exclusivament al flabiol), els flabiolaires persisteixen, sols o en cobles de dos o tres. A principis del s. XX trobem noms mítics de flabiolaires com el Gran Manel, Pau Orpí (el Matador), Joan Roig, Ventura de Viladrau, Pep Capelles… La tradició no s’acaba malgrat la introducció de nous instruments com l’acordió diatònic o l’harmònica (molts flabiolaires aprenen a tocar aquests instruments) i en el moment de recuperació de la música tradicional del país de finals dels 70 i principis dels 80 encara hi ha flabiolaires que permeten el relleu i la pervivència de la tradició: noms com Josep Verdaguer (Roviretes), Quirze Perich, els germans Clapés o Esteve Ubach. Afortunadament, avui dia Catalunya continua sent terra de flabiol i tamborí.