A casa nostra, la cornamusa (o sac de gemecs) ha sonat ininterrompudament des de l’edat mitjana fins a la primera meitat del s. XX, primer com a instrument d’ús culte i després com a instrument d’ús popular. L’existència de tantes fonts documentals en la primera època i de tantes denominacions diferents per designar-la en els segles posteriors, quan ja l’instrument havia sortit dels palaus (amb una distribució molt àmplia per tota la geografia catalana i noms tan descriptius com manxa borrega, coixinera, borrassa, bot, criatura verda…), demostra que fou segurament l’instrument principal en tots els usos, celebracions i actes que requerien música, primer en l’àmbit de la música culta i després en l’àmbit de la música popular. Estem parlant, doncs, d’un instrument cabdal per entendre la història musical del nostre país.
Pel que fa a la seva morfologia, el sac de gemecs no sempre ha tingut la mateixa forma. A l’època medieval els sacs que sonaven a Catalunya eren ben diferents dels que sonaven al s. XIX i XX (a l’inici tenien probablement almenys un bordó per sobre l’espatlla del músic). Els de la darrera època són els que s’han conservat (en podem veure diversos exemplars a diferents museus i col·leccions particulars) i han donat peu a la forma que avui dia es considera fixada. Podem distingir-ne diverses parts:
- El bot: tradicionalment consistia en una peça de pell sencera d’animal amb la part de darrere tallada i lligada, de manera que tinguéssim tres forats disponibles, el del coll i els de les potes davanteres, per lligar-hi les peces de fusta.
- El grall: lligat al forat d’una de les potes davanteres, està afinat en do major i té una tessitura de do4 a do5, amb l’afegit d’un si3 per baix addicional i la possibilitat d’octavar per sobre del do5 segons la factura de l’instrument. L’interior del tub és cònic i l’inxa emprada per fer-lo sonar és de llengüeta doble.
- Els bordons: lligats al forat del coll, són tres i de mides diferents. El llarg està afinat en do2, el mitjà en sol2 i el curt en do3. L’interior dels tubs és cilíndric i l’inxa emprada per fer-los sonar és de llengüeta simple. Tots tres tubs estan units en una sola peça de fusta amb tres forats anomenada pinya, que és la que va lligada al bot, i pengen del sac mirant a terra.
- El bufador: lligat al forat de la pota davantera que queda lliure, és un tub petit amb una vàlvula interior per evitar que l’aire reflueixi (alguns sacaires prescindeixen de la vàlvula i aconsegueixen el mateix efecte tapant el bufador amb la llengua quan no bufen).
Trobem el sac de gemecs esmentat en la documentació i reproduït a nombrosos testimoniatges iconogràfics al llarg dels segles i arreu del país. Coneixem el nom de sacaires concrets des dels temps inicials passant per totes les èpoques (el primer esment és del 1119, any en què consta a Barcelona un tal “Bernat bufa lodre”) i molts escriptors n’han parlat segle rere segle (des d’Antoni Canals, el 1395, fins als nostres dies, passant pel baró de Maldà, Verdaguer o Segarra; Verdaguer especialment fou un enamorat de l’instrument). Ens ha arribat un bon grapat de melodies que havien estat interpretades amb sac de gemecs i la tradició popular ens ha fet arribar el paper principal que havia ocupat el sac a multitud de celebracions festives i culturals del país. Joan Amades va copsar la seva importància i va dedicar-li molta atenció al llarg de la seva vida. L’omnipresència de l’instrument, sol o acompanyat del seu inseparable flabiol i tamborí, és aclaparadora.
Amb el temps, però, el sac de gemecs no va suportar diversos canvis en la música del nostre país, en un procés llarg i prou complex iniciat a finals del s. XVIII i culminat a principis del s. XX. Així, durant la segona meitat del s. XVIII es va produir un canvi de gust musical a les grans ciutats i viles principals i el sac de gemecs va perdre terreny en detriment d’instruments de corda fregada i instrumentació de vent com el clarinet, l’oboè i el fagot. Ja en ple segle XIX, va quedar arraconat en la reforma de la cobla tradicional duta a terme per en Pep Ventura i que va conduir a la moderna cobla de sardanes i, a més, van arribar altres instruments més versàtils com ara l’acordió diatònic. A tot això cal afegir un canvi definitiu en els gustos musicals de la gent, que va acabar veient el sac de gemecs com un instrument rústec i sense possibilitats. Tot plegat va desembocar en una lenta agonia, fins a la desaparició total i absoluta: als anys 30 del s. XX només quedaven en actiu un grapat escàs de sacaires, isolats a zones geogràfiques concretes. En el moment de la recuperació de la democràcia als anys 70, amb el reviscolament de la música popular de casa nostra que va comportar, només quedava viu un sacaire, en Joan Ardèvol, que feia dècades que no sonava el seu sac. Tota la tradició s’havia perdut irremeiablement.
La dècada dels 80, però, ens va portar el ressorgiment de l’instrument: els luthiers pioners (Jordi Tomàs, Xavier Orriols) van construir nous sacs, fets a partir d’instruments antics conservats, i els primers sacaires van tornar a sonar-lo al carrer. Des d’aleshores, el procés ha anat en augment, tant pel que fa a la quantitat de luthiers i sacaires com pel que fa a la qualitat amb què feinegen i sonen, i ja no té aturador: podem dir que el sac de gemecs, tot i que és un instrument minoritari, gaudeix d’una bona salut i ha trobat un lloc altre cop en la música del nostre país.