La Tarota

La tarota és un oboè tradicional. Presenta un tub cònic, empra una inxa doble i té una llargada aproximada de 60 centímetres (aquesta és la mida mitjana de la majoria de les tarotes conservades). La campana, per la seva banda, és ben ampla. Hi ha diferències morfològiques importants entre les tarotes conservades i la tarota actual, desenvolupada a partir dels anys 80 més a partir de les necessitats actuals que de la reproducció fidel de models conservats. Avui dia, les tarotes estan afinades en do major (juntament amb altres propostes més minoritàries) de manera que puguin sonar amb el flabiol i el sac de gemecs dins la formació de la cobla de tres quartans. La tessitura és de do3 a do4 (amb la possibilitat d’octavar). A més, presenten una constitució amb dos o tres cossos i la possibilitat d’afegir-hi claus o un forat addicional per baix per sonar el si2.

Antigament el panorama era força diferent (així es constata a partir dels instruments conservats). D’entrada, cal tenir en compte l’origen de l’instrument. La tarota és la pervivència dins la música tradicional i popular, a Catalunya, de la xeremia emprada en la música culta occidental fins al s. XVII. A Europa les xeremies medievals perviuen durant el Renaixement, al llarg dels segles XV i XVI, dins de les cobles de ministrers al servei de les cases reials i nobles i a les esglésies i corporacions municipals. Des de l’inici, en l’època medieval, es distingeixen diferents tipus de xeremia: així, per exemple, en la documentació catalana del s. XIV consten la “xelamia gran” i la “xelamia petita”. Arreu d’Europa es parla de xeremies (més agudes) i de bombardes (més greus). Praetorius, a principis del s. XVII, esmenta l’existència de dues xeremies (la petita discant, d’uns 52 cm de llarg i amb el si com a nota més greu, i la discant, d’uns 60 cm de llarg i amb el re com a nota més greu) i de fins a cinc bombardes (des dels 75 cm de llarg, amb el sol com a nota més greu, fins als 250 cm de llarg, amb el fa com a nota més greu). Cal recordar que en el moment en què Praetorius indica aquestes notes greus inicials el la no està afinat a 440 Hz.

Les xeremies i bombardes de Praetorius són instruments d’una sola peça i sense forat posterior d’octavació. Les xeremies, a més, no tenen claus, mentre que les bombardes sí que n’incorporen. Les tarotes conservades responen majoritàriament al model de xeremia discant de Praetorius: fan uns 60 centímetres de llarg aproximadament, són d’una sola peça, no tenen forat posterior i no tenen claus. Durant el Barroc se substitueixen progressivament les velles xeremies medievals-renaixentistes per uns nous oboès amb menys protagonisme dins de les formacions instrumentals (on predomina la corda, que s’imposa arreu) i en aquest procés de substitució la xeremia sobreviu dins la música popular. Així, es pot establir un contínuum des de les inicials xeremies medievals fins a les tarotes de finals del s. XVIII i principis del s. XIX.

Al segle XIX es fa un pas més enllà en l’evolució de l’instrument. A la Catalunya Nord i a l’Empordà es produeix una revolució dins del món de la música popular que conduirà al llarg del segle a la constitució de la cobla de sardanes. En aquesta zona l’antiga cobla estava formada habitualment per una o dues xeremies, un sac de gemecs i un flabiol i tamborí. Al segle XIX, amb el pas de les dècades, aquesta cobla evoluciona en diferents sentits. D’una banda, les xeremies tibles (tarotes) es fragmenten en cossos i incorporen claus, i donen com a resultat l’aparició del tible de sardana. D’altra banda, a Perpinyà, els luthiers Touron (en Valentí Touron, el pare, i l’Andreu Toron, el fill) fan evolucionar la xeremia tenor, més llarga, hi incorporen progressivament claus i, finalment, una campana metàl·lica, amb el resultat de la tenora de sardana. Aquesta tenora és introduïda per en Pep Ventura a la Catalunya del sud fins que, ja definitivament a l’últim terç de segle, es consolida la nova cobla de sardana que coneixem.

Fins aquí la història. Ara bé: per què “tarota”? D’on ve aquest nom? Es pot dir que tarota és el nom que pren la xeremia medieval-renaixentista en els moments en què fa una funció dins de la música tradicional i popular (a la Catalunya Nord rep el nom de prima). L’origen del nom és incert, però probablement és onomatopeic, i amb arrels lèxiques semblants es coneixen altres instruments similars d’arreu d’Europa. Hi ha constància documental del nom al llarg dels segles (per exemple, hi ha una partitura del s. XVIII conservada a l’Arxiu Parroquial de Canet de Mar on consta el nom “tarota”) i el nom ha acabat sortint de l’àmbit musical per aplicar-se a altres àmbits de la vida: “tenir un nas com una tarota” vol dir tenir el nas molt gros (probablement arran de la magnitud de la campana de l’instrument).

En qualsevol cas, avui dia la tarota, evolucionada al seu torn, ocupa altre cop el seu lloc en el panorama de la música tradicional del país, moltes vegades al costat del sac de gemecs i el flabiol i tamborí. 200 anys després.